Un tresor

Fa anys, quan encara anava a l'escola, la meva mare em va deixar un petit regal a l'escriptori. Estava passant una temporada difícil, complicada i estressant. Quan més m'esforçava per a aconseguir alguna cosa, més inabastable es mostrava. Estava cansada, i tenia la sensació que les coses mai em sortirien bé. Potser era el moment de rendir-se, d'acceptar que l'éxit era per als altres, i que jo havia de ressignar-me i quedar-me mirant des de fora.

Però aquell regal ho va canviar tot. No eren més que unes senzilles paraules, com una mena d'encanteri que podia repetir-se una vegada i un altre com si es tractés d'un d'aquells mantres que es pronuncien en veu baixa. Unes paraules que avui vull compartir amb vosaltres que busqueu respostes, que busqueu prínceps i princeses, que desitgeu somieu i lluiteu, que caieu i us torneu aixecar, que cada dia construiu un avui millor que l'ahir.

El tesoro
Si buscas el tesoro y lo
encuentras facilito, es un pobre tesoro.
Si renuncias a encontrarlo porque está
muy profundo, no
mereces el tesoro.
Si lo buscas con amor y sacrificio,
tu esfuerzo es oro,
aunque no
encuentres el tesoro.
(Gonzalo Arango)

Missing

Ja fa uns dies que s'ha perdut. No apareix per enlloc, ni ningú sap on para. L'últim cop que la van veure s'amagava al darrere d'una pila de llibres tan alta que amb prou forces se la veia. Demanen per ella, la busquen, la criden, però ja fa uns quants dies l'Audrey es va perdre i no sap com tornar.

Ha desaparegut en un mar d'obligacions, de tasques per entregar, de llibres per consultar. Neda a contracorrent. Contra les hores de més a la feina, que resten a les hores d'estudi, que anul.len les hores de son. I somia amb una platja deserta, un solet carinyós i la cançó suau i constant de les onades del mar.

L'Audrey s'amaga en silencis, en cortines de pluja, en un raig de sol robat del migdia. S'amaga de tot allò que resta energies, de converses buides, d'obligacions no desitjades, de mirades que no comprenen o que no entenen. I es refugia en instants robats una nit, en paraules que es diuen a cau d'orella, en la mirada intensa d'uns ullets blaus, en la complicitat d'una aventura, en una caricia inesperada.

I tanca els ulls, i per un instant, l'Audrey atura el món. Respira profundament i somriu perquè sap que al darrere la boira s'amaga el camí, que pot ser més difícil o una mica més llarg. Que hi ha dies que manquen les forces i d'altres que et menges el món. Que no sempre és fàcil, ni sempre és difícil i que mai és impossible. I que en cada passa s'escurça el camí.

Les primeres línies

Les primeres línies, els primers posts, es van obrir pas entre un embolic d'emocions sorgides d'un petit daltabaix emocional.
Les primeres línies, s'escrivien en nits fosques en les que la tristesa allunyava els somnis dolços i em torturava amb vigílies eternes que s'allargaven fins que sortia el sol.

Les meves il.lusions s'havien tornat a estampar contra la mateixa paret, un altre vegada. S'havia acabat el joc i jo havia tornat a perdre, o a guanyar, per què en aquests assumptes és difícil decidir qui guanya o qui perd. S'havien acabat els somnis, i només quedaven els trossos trencats d'allò que podia haver estat i ja no seria.

M'havia tornat a quedar sola. Sola amb la ràbia instal.lada a l'estòmac, amb paraules silenciades que lluitaven per sortir, amb totes les il.lusions esteses per terra. Estava sola en nits fosques i fredes amb les llàgrimes rodant galtes avall.

Però enmig de la foscor vaig veure que no estava tan sola. La fràgil i tendre llum d'una bombolleta va començar a esquinçar la foscor i la seva claror es reflexava a les llunes de Miranda, des d'on arrivaven precioses històries de princeses i de dracs. I de sobte va començar a arrivar llum de tot arreu, del charquito de Vafalungo, del rinconcito de Itzara, de l'envoleé de la fada, la tímida llum dels matins que neixen cada dia amb el despertar de la shadow...i de tants altres llocs.
I la foscor es va il.luminar com un cel estelat.

L'hora del planeta

El nostre planeta s'apaga. L'aigua dels llacs s'esgota, el mar guanya terreny a la terra, els deserts creixen, els boscos desapareixen i els gels es desglacen. La mare Terra està trista, ja no la mimen ni la cuidem. Hem deixat d'agraïr-li la vida que ens regala, malbaratem allò que ens dóna i explotem allò que ens ofereix sense donar-li res a canvi. I ella, esgotada, s'apaga.

La Earth Hour és una iniciativa que pretén conscienciar dels efectes que tenen les nostres actuacions individuals en el canvi climàtic. Avui, dia 29 de març, gent d'arreu del món s'unirà a la seva proposta d'apagar els llums (això implica apagar tot aquells dispositius electrònics que no siguin necessàris en aquells moments) durant un espai d'una hora.
Aquesta acció és només el primer pas. A través de molt petites accions podem contribuir a l'estalvi energètic i a millorar la salut del nostre planeta.
L'apagada s'iniciarà a les 20 del vespre, us hi afegiu?

Primavera

Picture: Adolie Day

Un raig de sol s'escola per la finestra entreoberta acaronant-li les galtes, despertant-la poc a poc. Ha dormit molt de temps, massa temps. Però ja obre els seus enormes ulls verds i contempla l'habitació plena de claror.
Penjat a l'armari espera un vestit per estrenar i sabates de charol vermell. Sortirà al carrer tota elegant amb el seu vestit de setí verd, fent olor d'azahar, de roses i jasmí. Enlluernarà els carrers que deixaran enrere l'hivern i es guarniran de flors de mil colors. Tornarà a fer bategar els cors i pintarà rosades les galtes. És la primavera i ja es comença a despertar!

Madrid

El viatge va començar amb la cua dels controls de seguretat. Seguint les indicacions d'una "petita dictadora", ens vam col.locar en fila india, amb el DNI i la targeta d'embarque a la mà. Vam buidar el contingut de les butxaques en unes grans safates on també hi vam deixar bosses, cinturons i sabates, però tot i així no vam poder evitar que ens sotmetessin a un petit cacheo. Mentre ens sometiem a aquesta petita intromissió a la nostra intromissió ens preguntàvem perquè dimonis no havien apostat per l'AVE. Però qui ho anava a dir que finalment arrivaria a BCN, oi?
Un vol de 50 minuts i ja estem a Madrid.

Ens dirigim al barri de Malasaña, en un carrer proper a Fuencarral, un dels carrers més comercials de la ciutat. Em sorprén de veure-hi tanta activitat. El record que guardava d'aquest carrer era el de la pensió on ens vam hospedar en el viatge de final de curs de 3er de BUP. Res a veure. Tenim llogat un àtic moníssim en el qual organitzem un petit sopar d'auto-benvinguda abans de marxar cap al teatre.

Arrivem al teatre amb el coet al cul, per variar. Apaguen els llums i comença l'espectacle! Cançons que ens transporten als anys 80, al pati de l'escola, a l'autocar del cole, coreografies que ens conviden a moure, que ens fan morir de ganes de saltar a l'escenari. Una història teixida amb les cançons de la nostra infància. Música, ball, llum...impressionant! El viatge ha començat d'allò més bé. Dissabte passegem per la ciutat, Fuencarral, Serrano, Sol....unas tapes a la Plaza Mayor, una sorpresa a la Puerta de Alcalá, un sopar en un restaurant chic i unes copes. I sense gairebé adonar-nos arriba diumenge. Decidim fer un tomb amb el bus turístic, fer de guiris com cal i acabar dinant unes tapes al Retiro. Per rematar-ho, aprofitem que fa un dia de primavera per disfrutar del sol estirades a la gespa del parc. Unes poques hores desprès aterrarem a Barcelona, tornarem a la realitat partint, ben bé, des del quilòmetre O.

Hoy no me puedo levantar

Desprès del cap de setmana a Madrid...