Avui havia de ser la meva primera classe de dança del ventre. Desprès de molt de temps de pensar, d'intentar convèncer a les amigues per anar-hi plegades, desprès de molts intents frustrats vaig decidir apuntar-m'hi tota sola.
M'he llevat emocionada gairebé com si fos el primer dia de cole. I ves per on, quan arribo al centre...primera decepció: la profe està malalta i ens envien una substituta que no saben quan arrivarà.
Algunes de les companyes de la classe s'esperen al hall i ens presentem. N'hi ha una que destaca especialment, una noia excessivament extrovertida que en 5 minuts ens ha explicat la seva vida i miracles. A primera vista semblava que s'haguès esnifat el café del matí de tant revolucionada que anava. Mmm, no sé perquè, però aquesta mena de gent no em donen gaire confiança. I evidentement, al cap de no res ja estava liant una tangana i buscant raons amb el pobre responsable dels cursos que, molt educadament, ens ha vingut a informar de la incidència.
La segona decepció ha estat comprovar que la sala no tenia mirall...pot ser que sigui millor així, però esperava un mirall. I el pitjor de tot, feia un fred antàrtic!
Finalment, ha arrivat una noieta que (ho sento Nimue, encara no tenim nom per a la profe) s'ha presentat com "la sustituta", que hi farem, cadascú es fa dir com vol. La pobre "sustituta" s'ha trobat amb unes quantes mirades de desaprovació i ha decidit començar la classe sense gaires històries.
Comencem amb uns exercicis d'estiraments, movent les mans i els dits. I a continuació, comencem a moure els malucs. La pobre "sustituta" s'ha engrescat tant que hem hagut de dir-li que era la nostra primera classe i que no la podiem seguir. I apa, a moure l'esquelet tant bé com hem pogut.
M'he sentit d'allò més patosa. Però ràpidament he recordat les paraules de la "mestra Nimue", que s'ha de ballar amb el cor i no parar gaire atenció i deixar que el moviment aparegui sense més i, aleshores, la cosa ha millorat una miqueeeeeta. I és que definitivament, crec que, almenys per ara, el moviment em sortiria una mica millor amb una cerveseta.
M'he llevat emocionada gairebé com si fos el primer dia de cole. I ves per on, quan arribo al centre...primera decepció: la profe està malalta i ens envien una substituta que no saben quan arrivarà.
Algunes de les companyes de la classe s'esperen al hall i ens presentem. N'hi ha una que destaca especialment, una noia excessivament extrovertida que en 5 minuts ens ha explicat la seva vida i miracles. A primera vista semblava que s'haguès esnifat el café del matí de tant revolucionada que anava. Mmm, no sé perquè, però aquesta mena de gent no em donen gaire confiança. I evidentement, al cap de no res ja estava liant una tangana i buscant raons amb el pobre responsable dels cursos que, molt educadament, ens ha vingut a informar de la incidència.
La segona decepció ha estat comprovar que la sala no tenia mirall...pot ser que sigui millor així, però esperava un mirall. I el pitjor de tot, feia un fred antàrtic!
Finalment, ha arrivat una noieta que (ho sento Nimue, encara no tenim nom per a la profe) s'ha presentat com "la sustituta", que hi farem, cadascú es fa dir com vol. La pobre "sustituta" s'ha trobat amb unes quantes mirades de desaprovació i ha decidit començar la classe sense gaires històries.
Comencem amb uns exercicis d'estiraments, movent les mans i els dits. I a continuació, comencem a moure els malucs. La pobre "sustituta" s'ha engrescat tant que hem hagut de dir-li que era la nostra primera classe i que no la podiem seguir. I apa, a moure l'esquelet tant bé com hem pogut.
M'he sentit d'allò més patosa. Però ràpidament he recordat les paraules de la "mestra Nimue", que s'ha de ballar amb el cor i no parar gaire atenció i deixar que el moviment aparegui sense més i, aleshores, la cosa ha millorat una miqueeeeeta. I és que definitivament, crec que, almenys per ara, el moviment em sortiria una mica millor amb una cerveseta.
9 comentaris:
Me alegro de que al final tomaras la decisión incluso de ir sola,no podemos dejar de hacer las cosas que nos gustan porque la demás gente no pueda,no quiera,o no le guste,nuestra felicidad depende de nosotras,y seguro que asi disfrutas mas de TU clase, y en dos dias estarás mas comoda con la danza,(ya me contarás las sensaciones siguientes,siempre quise probar)es un gran paso haber ido a la clase!!que envidia!un abrazote
Me alegro de que al final tomaras la decisión incluso de ir sola,no podemos dejar de hacer las cosas que nos gustan porque la demás gente no pueda,no quiera,o no le guste,nuestra felicidad depende de nosotras,y seguro que asi disfrutas mas de TU clase, y en dos dias estarás mas comoda con la danza,(ya me contarás las sensaciones siguientes,siempre quise probar)es un gran paso haber ido a la clase!!que envidia!un abrazote
Molt bé, tothom a ballar! Una cerveseta sempre agilitza i permet uns moviments menys encarcarats. Però només una, eh! Segur que amb unes cuantes classes és la "sustituta" la que us ha de para a vosaltres!
Un petó!
avui intentaré escriuret en català que jo visc a eivissa peró no son eivissenca i mai el parlo, mes que res per vergonza,aixi que et escriuré i a ver si ho faig be...els akelarres son la reunió que feim unes amigues desde fa casi dos anys una vegada a la setmana, alguns dias en algun bar i uns altres a casa d´alguna,ens reunim,ens contem el somnis de nits pasades,els intentem desxifrar,(una d'elles es psicologa),ens contem la setmana,els plans,feim d'adivines,parlem sobre nosaltres, ens feim el I chin (son tres monedes xineses,el coneixes?,sino t'ho explico en el proxim comentari..alguna vegada el tarot(normalment de l'amor), be i en realitat es una excusa més per reunir-nos..ahhhh i molt important només xiques..t'apuntes?un petonàs.
nena,parlem quan vulguis, que a mi també m'encanta el tema, nosaltres tampoc hi acertem mai, pero i la il.lusió que fa que et diguin cosses boniques que et pasaràn..a mi avui el I chin em diu que serem molt felices durant tot l'any..i segur que aixó sí que es veritat...segur!!!!!un petonàs
ostres, jo també vull fer dansa del ventre. Unes conegudes marroquines en una festa me'n van mig ensenyar però mai n'he fet "en serio" i és uan de les coses que tinc pendent. I tant!
Ja m'aniràs explicant com va!!!
vaja... el mirall... quina pena... és important poder-se mirar en un mirall, sobretot quan comences. Després és interessant ballar d'esquenes al mirall per a concentrar-se en el propi cos i no en la imatge. Ai, no sé... transpua una mica de decepció el teu text però no et desanimes, sobretot no et desanimes! dona-li una oportunitat a la profe i ja contaràs com evoluciones! ;)
Si, Nimue, em vaig quedar una mica aixafada. Però desprès vaig pensar que no veure'm al mirall m'ajudaria a no estar tant pendent del moviment. I quan ho tingui més dominat i em senti segura...em miraré en el mirall de casa! Positius, cal ser positius!
jejeje, qué guay. Es uno de mis deseos secretos... algún día!
Publica un comentari